Una societat malalta 24/11/2014

Una societat malalta

Carta oberta

Han transcorregut 7 anys des de què vaig denunciar al meu marit a causa de les circumstàncies extremes que estava vivint. El van condemnar per maltractaments psicològics i amenaces. Va ser el final d'un malson i el començament d'una nova vida.

No tot ha estat un camí de roses, però és la meva nova vida. Una vida on els insults no existeixen, on els crits no existeixen, on es pot parlar sense que les teves opinions siguin menyspreades, on no reps un crit per resposta, on l'alcohol i altres tipus de substàncies no són el pa nostre de cada dia, on he trobat a persones amb qui comparteixo valors i principis i amb d'altres no tant, però ara sé identificar-les i he après a fugir d'elles.

M'he retrobat amb el meu marit. Ell ha pagat la pena imposada per la Justícia. En veure'l he vist l'home que una vegada em va enamorar, he vist la seva ànima noble, el seu interior, tot el que un dia em va fer pensar que era possible un projecte de vida en comú. Però també he vist un home que ha tornat a la mateixa societat malalta d'on va sortir. Una societat que no li retreu el seu comportament, que pensa que no l'havia de denunciar, que ell no tenia cap pena que complir.

Com demanar-li a una persona que admeti seus errors quan els que l'envolten aproven el seu comportament?

El primer pas per a la rehabilitació és el reconeixement del seu comportament violent, però com aconseguir-ho si tots els que t'envolten consideren que la culpable és la teva dona que va tenir l'atreviment de denunciar-te? Les paraules més repetides eren "no és per tant", en aquest moment és quan decideixo allunyar-me, tant com em sigui possible.

No podem demanar canvis veritables quan vivim en una societat malalta que amb la seva complaença permet que aquest tipus de comportaments es segueixin produint. Una societat que només reacciona quan hi ha sang pel mig, una societat que només parla de la violència de gènere quan hi ha una mort (anunciada) als diaris, però que a l'hora ignora tot el terror viscut abans d'arribar al fatal desenllaç. I el pitjor: és que el considera NORMAL.

I avui, després de 7 anys, agraeixo als que em van ajudar a redirigirme cap a un altre estil de vida on aquests comportaments no són NORMALS.

Moltes gràcies,

Usuària del programa LARIS (ABD Associació Benestar i Desenvolupament)

25N Dia Internacional per a l'Eradicació de la violència vers les dones

Ús de cookies

Aquest lloc web fa servir cookies per proporcionar una millor experiència d'usuari. Si continues navegant estaràs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies i a l'acceptació de la nostra política de cookies, Feu clic a l'enllaç per obtenir més informació.plugin de cookies

ACCEPTAR
Avís de galetes